Un casament

Avui per fi s’acabarà un llarg periple de nervis, decisions, compres, detalls, invita­cions i la resta de maldecaps que acompanyen un casament. La meva filla gran va decidir casar-se, malgrat viure feliçment en pecat amb la seva parella italiana, el seu petit Jordi i un munt de gats. En un altre temps hauria estat una d’aquelles joves rebels que es plantaven davant la caduca institució del matrimoni.

Però el que abans era clàssic avui és modern, i el que era imposat resulta escollit, i és així com el matrimoni ha tornat a les vides dels fills de Mafalda, ara que no es percep com una convenció, sinó simplement com una festa.

 Simplement..., o no, perquè més enllà de la imposició d’abans o de la llibertat d’ara, els casaments tenen una màgia que va més enllà de la voluntat de celebrar la convivència. Almenys, així ho percebo ara que ho visc en carn pròpia, i els asseguro que no hi ha carn més pròpia que la d’una filla. Potser és que no deixen de ser mai aquelles nenes petites que van remoure els fonaments del nostre món i el van envair d’emocions mai sospitades. Es van fer grans, van conèixer uns homes fantàstics, se’n van anar de casa i de cop un dia es vesteixen de blanc i vol fugir la nena que ens va robar l’ànima. Perdonin que sigui tan contundent, però les nostres filles no es fan mai grans, no tenen aquest dret, no els hi atorguem, no ho permetrem mai. Perquè si ho permetéssim, quedaríem tan orfes!
I sóc aquí, a punt de veure com aquesta nena que va arribar a la meva vida i la va il·luminar per sempre, ­llueix radiant i bonica el dia del seu casament. El ritual seguirà les pautes conegudes, les paraules, els anells, les fotografies, el banquet, i en pensar que res no serà original la saviesa de segles em reconforta. Perquè malgrat la il·lusió i l’alegria i la festa que ens regalarem, alguna cosa es trenca per dins, com si de cop fos cert que la nostra nena ha crescut. Què volen que els digui? Estic a punt de plorar, feta un mar de cursileria, convertida en la mare que totes les mares hem estat el dia que se’ns casa la filla. En algun moment em rebel·lo i intento racionalitzar la cosa, posar una mica de ­dialèctica saberuda a l’esdeveniment, no ho sé, qualsevol anàlisi sociològica de butxaca. Però no, perquè això d’una filla i un casament és pura adrenalina emocional, un terratrèmol de sentiments, i per descomptat té més a veure amb la poesia que amb la prosa. I també amb els absents, la nostra gent estimada que en dies com avui és més absent que mai, encara que els tinguem molt presents.

Me’n vaig, doncs, de casament. Per descomptat intentaré comportar-me, aguantar la llàgrima, emocionar-me el prudent, no ho sé..., però res no és segur, perquè no hi ha res més fràgil que una mare quan una filla es casa. Només espero que, en veure-la, la dona bonica en què s’ha convertit em deixi entreveure la nena que va ser i encara és aquí, delicada i bonica. Les estimo totes dues i no en vull perdre cap.