Pare

Ja torno a ser aquí, maldestre, intentant enllaçar aquests mots feréstecs que em fereixen abans de concebre'ls. Des de fa dies, només sé pouar en la fosca, i cada vegada que les raons m'aixequen, una veueta enemiga de mi mateixa estira cap avall la corda i em deixa novament perduda, allà on només habita la ràbia i el dolor. Com si no pensar en ell tothora fos una traïció. De fora estant, la gent que m'estima em diu coses boniques, i no menystinc el seu escalf, sense el qual tot seria més obac. I sé que tenen raó, que la sort de gaudir d'un pare lluminós que m'ha acompanyat durant tants anys és un luxe que no està a l'abast de tothom, i que quan aprengui a convertir la seva presència en memòria el continuaré tenint amb mi. Però les veritats de la raó són estrangeres en la pàtria de la pena, on no valen les velles gramàtiques. Ara, que el trobo tan a faltar que m'ofego, no hi ha paraules que ho expliquin, perquè la mort és bruta i negra com el sutge, i mai no permet un epíleg. Només sé que el voldria treure d'aquell taüt on jau, que no entenc què hi fa, allà, tot sol, en un lloc tan inhòspit, sense la mare, els fills, els néts, la seva gent, el seu gosset, el seu Cadaqués...

Diuen els savis que la mort d'un pare és un fet natural. I sé que els que em donen el condol amb estima pensen que és llei de vida, que l'edat, que no ha patit, que l'hem tingut..., però ho sento com un ressò llunyà, com si fos el relat d'algú altre. Perquè, per bé que el cervell intenta entendre-ho, la seva absència ho esberla tot, i només sé que el necessito més que mai, i no el tinc. En altres articles he parlat del dolor d'algun amic arran d'una pèrdua. I pensava que ho entenia, que m'hi posava una mica a la pell, que era capaç de sentir una fonda empatia. Però ara m'adono que no era cert, perquè quan la pèrdua t'esquinça per dins i la terra ferma esdevé sorramoll, les paraules són eines fetes malbé i ni expliquen ni calmen. És aleshores quan voldries cridar ben fort que el pare era un ésser magnífic, profund, bondadós, protector, que les ànimes bones no haurien d'anar-se'n, i que la seva pèrdua ens deixa, als que l'hem estimat, desconcertats i derrotats. És cert que ens queda el seu llegat, la família que va saber bastir amb delicada cura, els valors que ens va trametre, la memòria que ens va llegar, els consells que mai no escoltàvem, l'amor que sempre ens va regalar. Però com es fa per deixar-lo d'enyorar i començar a recordar-lo? Com es transita per aquest camí sòrdid i amenaçador, on ell ja no il·lumina les passes?

Oh, com envejo els creients, capaços de convertir la mort en un misteri per desxifrar! Jo només sento la seva mossegada al cor, la seva cruel urpada, i no és misteriosa, ni desxifrable, sinó seca i brutal. I en aquest pou de dolor, només sento el ressò de les meves pròpies preguntes: On ets, pare? Sense tu, com m'ho faré?