Job, el càstig de l’innocent

Confesso la sorpresa en veure un dels Ketuvim de la Tanakh (o llibre sapiencial, en definició cristiana), el llibre de Job, en un rànquing de les millors obres literàries de la humanitat. Què hi fa un text religiós, escrit milers d’anys abans, sense autoria coneguda, al costat dels grans escriptors? És literatura, aquest fil de tribulacions desesperades del bondadós Job, sacsejat per la tragèdia i abandonat pel Déu a qui estimava?

Ho és, i de tal nivell que, a banda d’estar davant d’un dels llibres més fascinants de l’Antic Testament, també estem davant d’un dels poemes èpics més bonics de la literatura. A excepció del pròleg i l’epíleg, escrits en prosa, la resta és pura poesia, una poesia descriptiva i emocional, posada al servei del neguit filosòfic i la trascendència espiritual, però sublim en ella mateixa. És una escriptura sensible en els detalls, profunda en els conceptes i de tanta qualitat que aconsegueix allò que tan sols assoleix la gran literatura: commoure, no sols pel que diu, sinó per com ho diu. Per exemple, quan el Senyor, “des del mig de
la tempesta”, commina Job –“Prepara’t com un home, que jo et preguntaré i tu m’instruiràs!”–, i el repta a respondre els grans enigmes, les descripcions són pura delícia literària. Diu Jahvè: “I quan la mar brollava del si matern, / ¿qui la clogué amb dos batents? / Jo la vaig vestir de núvols, / la vaig embolcallar amb bromada. / Jo li he marcat els límits / amb dos batents i un travesser, / dient-li: ‘Fins aquí, ni un pas més! / Aquí se’t desfarà l’orgull de les onades!’”.

Tota paraula del llibre de Job és dita amb la profunditat del filòsof i el mestratge de l’escriptor, de manera que l’autor no es planteja només les grans qüestions de la ­física terrenal i l’anímica espiritual, o
la complexitat del concepte de Déu. Es planteja, també, la bellesa de les paraules, com si, a banda d’un instrument per ex­plicar conceptes, fossin un fi per mostrar l’harmonia.

És cert que hi ha molts llibres dins del llibre de Job, el religiós, el filosòfic, fins i tot el científic, però també hi ha el llibre que és pura literatura, valuós per la música de les paraules. Emperò, si la literatura és de gran altura, les idees són un gran exercici de profunditat intel·lectual. Al capdavall, tracta l’enigma universal de l’innocent castigat i de l’absurd d’una deïtat que tolera la injustícia damunt les bones persones. Per què, si Déu existeix, permet que el just pateixi i el malvat sigui feliç? Job creu, confia, té paciència, ho aguanta tot, perquè la seva fe és indestructible, fins que ja no pot més i declara que és innocent: “Que el Totpo­derós respongui! On és l’acta del meu acusador?”. Els amics el neguen, perquè si fos innocent, Déu no el faria patir. “No! La misèria de l’home / no surt pas de la terra, / la pena no li ve de fora: / se la forja ell mateix”, li diu Elifaz amb duresa, mentre el mediador Elihú intenta justificar Déu, “no podem abastar el Totpoderós, / immens en força i justícia; / ell, ric en bondat, / no viola mai el dret. / Per això els homes l’han de respectar: / Déu no fa cas dels aprenents de savi!”. Finalment l’esclat del final, amb Déu i Job cara a cara.

Des de la perspectiva espiritual, el llibre planteja les qüestions més profundes i vidriòliques de la fe, des del problema Déu en el rostre del patiment humà, fins a la impossibilitat de resoldre amb la raó els enigmes de l’existència. La saviesa, doncs, “com un consol miserable”, un camí que no explica els abismes de l’ànima, perquè ­només ho pot fer la fe. No hi ha arguments que justifiquin la desgràcia de Job, hi ha fe que lluita per acceptar-la. Com ho pot ­permetre, on és Déu en el sofriment més profund?, les preguntes recurrents de les grans tragèdies de la humanitat. On era Déu, es preguntaven els jueus, a Auschwitz? En el llibre de Job no hi ha ­resposta, excepte penedir-se “sobre la pols i la cendra”, com fa Job davant el Senyor.

I si espiritualment el llibre és un rep-
te d’enorme trascendència, filosòficament planteja tots els interrogants de la condició humana: la justícia, la tragèdia, la resistència, el desesper, la por...

Finalment, també hi ha una sorprenent lectura científica del llibre de Job, amb descrip­cions que pertanyen a conceptes que no es podien conèixer quan fou escrit. Per exemple, quan diu: “Déu estén el nord del cel damunt el buit, / penja la Terra sobre el no-res”. Però fa tres mil·lennis, la Terra era plana i la sostenia el gegant Atlas. D’on surten el buit i el no-res? O la llum divisible, el concepte físic de la dispersió, descoberta per Newton el segle XVII, que anomena Déu al capítol 38. O el “pes” del vent –“ quan fixava el pes del vent / i mesurava el volum de l’aigua”, concepte que no es coneix fins que s’inventa el baròmetre, a mitjans del 1600. O la idea de l’aigua de la pluja que cau, s’evapora i torna a caure, una idea que no fou reconeguda fins enllà el 1700.

Tot el llibre de Job és, doncs, un enigma fascinant, espiritualment profund, intel·lectualment reptador, literariàment me­ravellós. Només fa uns 3.000 anys que fou escrit.