El teu nom, Garsenda

Les nits plàcides d’aquestes terres feréstegues. Són com un regal insòlit al bell mig de tanta guerra. Hi penso mentre dorms arrecerada al meu cos, el teu batec que em bressola. Avui hem guanyat una altra batalla i encara noto la fúria de l’espasa cridant-me, sadollant-me, voraç de carn i sang. Però aquesta nit calma m’acarona suaument, com ho fan els teus petons d’esquirol, petits, mossegadors, deliciosos... I tota la grandesa de la batalla es fa petita, minúscula, i res no té cap sentit, excepte la teva pell nua amorosint la meva. És ara, aquest instant, aquest espai, aquests cabells teus, negres, sedosos, que pessigollegen el meu pit cada vegada que et mous.

Quan sóc al teu costat, no hi ha horitzó més enllà del teu cos. Et miro, enamorat i incrèdul, i retorno al plaer de fa un instant, quan encara dansava al teu interior, el vaivé del plaer, excitat, salvatge, indòmit. I la meva mà torna a baixar lentament, àvida i alhora poruga, amb el desig ardent d’arribar al teu secret més íntim, però sense pressa, perdent-me en la suau cadència dels teus pits, en la dolçor dels teus mugrons, en el teu ventre on hi passo una estona, cada ondulació de la pell, el cercle perfecte del teu melic, el llepo, el xuclo... Aleshores m’agafes amb força i em fas un petó llarg, rabiüt, abrandat, boques que s’uneixen, llengües que s’abracen, el temps que es congela, aturat el món. Però et deixo, vull tastar-te tota, badar per tots els recons, passar la llengua pels passadissos més secrets..., l’olor intensa que penetra les meves narius..., el desig que m’embogeix..., el nèctar de la teva intimitat que m’alimenta, però no sadolla la meva gana de tu. Vull més, i més...

Et mous i no m’aturo, et regires, panteixes, crides, i jo continuo bevent-te, xuclant-te, respirant-te, i aleshores entro dins teu, i desapareixo, fos en el teu cos, finalment vençut.

Et miro. Somrius mentre dorms. Somnis dolços, imagino. I mentre et contemplo, una frisança m’eriça la pell: i si et perdés? I aleshores sento una punxada tan punyent, que em doblego aterrit, revinclat com si fos un nen petit en el ventre d’una mare. No, no hi pot haver dolor més gran, que el dolor de perdre’t, i aleshores em poso a plorar desconsolat, no puc aturar-me, tinc por, sense tu em rodeja el buit. Però aleshores em sents i mig desperta em dius, “Cornet, vine aquí bebè, deixa’m que t’abraci”, i m’abraces i és una abraçada que conté totes les abraçades del món. I ho sé, sé que tot el que em rodeja existeix perquè tu hi ets, que sense tu no hi ha paisatge, ni dies, ni nits, ni matinades lluents. Però ets aquí i m’abraces, i el sol comença a sortir, i tot és bell perquè tu m’estimes.