Clarobscur Vargas Llosa

Es pot admirar l’obra d’un escriptor i alhora detestar profundament la persona? O, dit de manera més polida, es poden rebutjar les seves opinions i/o criticar el seu capteniment personal, i al mateix temps gaudir de les grans obres que ha deixat com a llegat? Es pot fer i cal fer-ho, perquè la creació pot néixer en les ments més ordenades, o en les més caòtiques, i en les vides més exemplars, o en les més qüestionables, independentment de les idees polítiques i socials que mantingui el creador.

L’exemple més evident d’aquesta dualitat seria l’escriptor noruec i premi Nobel Knut Hamsun, contemporani de Henrik Ibsen i del suec August Strindberg, la tríada d’or de la literatura escandinava del segle XX. Hamsun està considerat l’autor més influent del segle XX, novel·lista de referència d’escriptors com Maksim Gorki, André Gide, Franz Kafka, Ernest Hemingway o Thomas Mann, que el va arribar a considerar l’hereu de Dostoievski. Isaac Bashevis Singer va dir d’ell que era "el pare de la literatura moderna". Tanmateix amb l’arribada del nazisme va ser defensor acèrrim del Tercer Reich, fins al punt d’enviar la medalla del Nobel com a regal a Joseph Goebbels per tal d’aconseguir una audiència amb Hitler, que finalment el va rebre el 1943, en plena segona guerra mundial. No cal dir que en acabar la guerra va rebre l’odi generalitzat, es varen fer fogueres públiques dels seus llibres als carrers de Noruega i se li va perdonar in extremis l’acusació de traïció pel "deteriorament de les facultats mentals". Sord i cec, va acabar els seus dies arruïnat i abandonat de tothom. I tanmateix la seva novel·la Fam és un monument literari que traspassa fronteres i generacions, "un pensament nou sobre la natura de l’art", talment diu d’ell Paul Auster en el pròleg de la versió catalana. Si em permeten la confidència, és una novel·la que em va sacsejar profundament.

Personalment, aquesta dualitat entre creador i creació l’he patida en tres grans escriptors que admiro literàriament: Josep Pla, Camilo José Cela i Mario Vargas Llosa, que acaba de morir. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-los fugaçment tots tres: Pla al mas Llofriu, on vaig anar a visitar-lo de molt jove, gràcies a la relació amb la meva família; Cela, en un acte a Madrid, on hi vaig poder conversar llargament; i Vargas Llosa a l’ascensor de l’hotel Palace de Madrid, on vaig tenir una fugaç i acolorida discussió sobre Catalunya. En els tres casos vaig recordar el famós consell de Gustave Flaubert a Madame Bovary: "No toquis els teus ídols. Sempre es desprèn l’or". Pla era desagradable, mal educat, reaccionari i molt misogin, però la seva obra completa decora la meva biblioteca. Cela era groller, malparlat, profundament carca i novament misogin, però algunes de les seves obres, com La colmena, són senzillament extraordinàries. De Pla a Cela, cap complicitat, cap simpatia, cap proximitat pels homes que foren, però un respecte profund per les creacions que ens varen llegar.

El mateix passa –o em passa– amb Vargas Llosa, especialment el dels darrers temps, allunyat d’aquell jove dels 70 que, de la mà de Carme Balcells, la "superagent literari 009" –segons bateig de Vázquez Montalban– va viure a Barcelona ben a prop de García Márquez. Encara ressona la icònica trobada amb Cortázar, Donoso i el mateix García Márquez al vell restaurant Les Fonts de l’Ocellet. Però després va desenvolupar un odi acèrrim a la identitat catalana, i va esdevenir l’altaveu de l’espanyolisme més tronat i agressiu. En matèria política, va defensar en molts sentits el pur ultrisme, també al seu país d’origen.

I, tanmateix, les seves opinions ja no tenen cap importància, convertides en el fum del temps efímer del pas per la vida. El que queda de Vargas Llosa, el que transcendeix, més enllà de les opinions, les misèries i els clarobscurs de la seva biografia, són les obres que va crear, monuments literaris com Conversación en La Catedral, o La ciudad y los perros –que li donaria el Nobel–, o la meravellosa La fiesta del Chivo, o fins i tot l’excel·lent assaig García Márquez: Historia de un deicidio. Un llegat creatiu de gran categoria literària capaç d’escodrinyar els abismes humans i sacsejar l’ànima del lector. El creador és efímer. La creació, quan és excelsa, és eterna.