Aprenentatge entre raó i fe

Més enllà del Papa Benet XVI, m’interessa el teòleg Joseph Ratzinger. I començo així perquè sóc conscient que aquesta simple afirmació remou l’estómac de l’anticlericalisme clàssic, la tendència del qual al simplisme més barroer danya considerablement el racionalisme que assegura defensar.

A més, no cal dir que de seguida surt el raguitzell de “maldats” del personatge, les reals, les falses i les deformades, entre d’altres dues de fonamentals: la seva vinculació al nazisme, i la seva complicitat amb els escàndols de pederàstia. En ambdós casos, la veritat és mitja mentida. Primer, és cert que amb 16 anys (com tants adolescents alemanys) va combatre a la segona guerra mundial, d’on va acabar desertant. Però mai no va ser membre de les joventuts hitlerianes, ni se li coneix cap vinculació. Al contrari, va ser molt notable la seva visita a Auschwitz, “com a fill del poble alemany”, tot recordant Joan Pau II, que ho va fer “com a fill del poble polonès”. Va dir, en oració, “per què, Senyor, vares romandre callat?, com vares tolerar tot això?”. Respecte a la pederàstia, és evident que no va ser capaç d’entomar la dimensió de l’escàndol i actuar amb celeritat, com immediatament va fer el Papa Francesc, però va ser qui va començar la lluita contra la xarxa d’abusos del clergat, tal com assenyalava Jaume Flaquer, jesuita i membre de Cristianisme i Justícia, en el seu magnífic article de dissabte. I recordava que “una de les primeres decisions de Benet va ser afrontar amb valentia el dossier del cas Maciel i intervenir la direcció dels Legionaris de Crist”. Altrament, és clar que Ratzinger era un conservador, antic prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, des d’on va combatre la fusió entre cristianisme i marxisme, tot i que, novament Flaquer, “va escollir ser més inspirador que guardià”, quan va arribar al Papat.

Del seu papat es poden recordar d’altres moments convulsos com la foscor de les finances vaticanes o el famós “Vatileaks” (que sembla que el va desbordar), però també la generositat de renunciar al càrrec i optar per una “vita orante” al monestir Mater Ecclesiae, en considerar que no podia assumir-lo en tota la seva dimensió. Sigui com sigui, és evident que el Papa Benet XVI és una figura controvertida, amb les llums i les ombres pertinents, però el que resulta indiscutible és la seva espiritualitat i la seva grandesa intel.lectual. I no només pels seus mèrits acadèmics o per parlar deu idiomes i dominar-ne sis, sino per les seves reflexions profundes sobre els abismes de la humanitat, i el rol de l’església catòlica al si de la modernitat.

En aquest sentit, és obligat recordar, l’avantsala del que seria el seu “Atri dels Gentils” (que a Barcelona, es va celebrar el 2012): el lluminós diàleg amb Jurgen Habermas a l’Acadèmia Catòlica de Munic, el març de 2004, que personalment he rellegit aquests dies. En ell, el filòsof i el teòleg arriben a coincidències d’enorme importància, des de la convició que la societat actual no pot prescindir de la saviesa moral de la religió, fins a l’afirmació que l’església catòlica ha fet les paus amb l’estat de dret. Déu, doncs, no és “una pedra”, en la concepció clàssica de l’anticlericalisme, sinó una reserva moral que camina de la mà del dret democràtic. En expressió de Habermas, “no s’ha de negar un potencial de veritat a les visions religioses del món”, i en pregunta de Ratzinger, res no indica que trindríem un món millor, que avançaria en llibertats i drets, si féssim desaparèixer la religió. Però tots dos coincideixen en una conclusió fonamental: tant la raó com la fe poden ser potencialment perillosos –des del terrorisme de base religiosa o el règims teocràtics, fins a la bomba atòmica o la deshumanització del mercat econòmic-, de manera que s’han d’autolimitar i escoltar-se mútuament. La raó derivada de la tradició il.lustrada ha de contenir la seva arrogància i ser conscient dels seus extrems, i la fe derivada de la tradició religiosa, ha de comptar amb la raó per vacunar-se contra el fanatisme. És a dir, la raó i la fe s’han d’entendre, no com a camins contraposats en la lluita per una societat millor, sino com a vies que es troben i es complementen. Un aprenentege mutu, on la religió i el dret poden trobar-se sense colisionar.